La feina ben feta és cosa rara a
casa nostra. Massa sobrevalorats per aquesta aurèola de país petit i
treballador que sovint ho envolta tot, hem deixat de costat l’esperit crític i
el treball ben fonamentat, amb objectius clars i resultats visibles. Per això,
amb aquesta editorial volem recordar una persona que ha sabut conrear aquests
valors amb prestesa i sense massa soroll: Montserrat Hosta Rebés, qui ha estat
directora de l’Arxiu Històric de Girona els darrers nou anys, desapareguda el
passat mes de gener.
La Montse, tal com la coneixien
els qui freqüentaven l’arxiu, era una persona de tracte fàcil i sempre oberta a
escoltar noves propostes culturals, a recolzar les recerques en curs, a donar
un cop de mà per obtenir una o altra informació d’un arxiu de difícil accés,
etc. És a través d’aquesta bona predisposició que va afavorir la instal·lació
de la seu de l’associació Lligams a l’Arxiu Històric i que n’ha promocionat la
revista, el darrer número de la qual estava sempre disponible entre les
novetats editorials de la sala de lectura de l’arxiu. Però, més enllà de
l’ajuda concreta dispensada a aquesta associació, la Montserrat Hosta ha estat
clau en el foment de la recerca universitària, facilitant-ne la difusió. Així,
per exemple, incentivà l’organització de conferències i debats per donar a
conèixer projectes i recerques universitàries. I, també a través del butlletí
de l’arxiu, que a cada numero recull totes les recerques en curs dutes a terme
amb fons de l’AHG.
Aquesta lluita tant antiga per
fer arribar el saber al carrer ha estat un dels seus cavalls de batalla. És
així com l’arxiu històric ha esdevingut quelcom més que un arxiu amb una sala
de consulta tot obrint-se a xerrades, conferències, exposicions (moltes i
variades) cursos de formació en paleografia com el programat recentment o
trobades de professionals de l’arxivística. La difusió cultural és sovint la
cama coixa dels arxius, però la Montserrat Hosta ha sabut projectar l’AHG cap a
aquest àmbit donant a unes instal·lacions maltractades pel temps un aire nou i
un dinamisme que bé ha justificat el projecte de construcció del nou arxiu, que
no haurà pogut veure acabat. Preocupada per les relacions amb altres centres,
ha sabut apropar-se a la gestió d’arxius francesos tot entrant en relació amb
els Archives Départementales des Pyrénées Orientales –sovint sol·licitats per
les recerques relacionades amb l’exili català- i visitant, entre altres, les
noves instal·lacions dels Archives Départementales de l’Aube, a Carcassona.
La Montse ha donat una empenta
nova a l’arxivística de les comarques gironines, capaç d’obrir-se a la difusió
dels fons i a la digitalització sense oblidar-ne la conservació i la consulta.
La digitalització dels fons del govern civil de Girona n’és un bon exemple. En
l’era de les noves tecnologies l’arxiu ha fet la transició digital obrint un
ampli ventall de possibilitats de recerca als investigadors.
La seva desaparició prematura ha
deixat molts projectes en curs però ben encaminats. El dia del seu
enterrament els gironins han demostrat el seu sentit pesar per la seva pèrdua
assistint nombrosos a l’església del Mercadal. Amant de la muntanya i del
Pirineu, aquest fragment del cant quart de Canigó de Jacint Verdaguer li és
dedicat a manera de record i de reconeixement:
D' or verge es feta la real
carroça,
d’argent, perles y vori ramejada;
set genis en set anys l’han fabricada
dins un palau de fades d’Orient;
al florejar les pirenayques cimes
sa roda de set raigs vola lleugera,
en l’herba y neu sense deixar rodera,
com lo carro del sol pe’l firmament.
d’argent, perles y vori ramejada;
set genis en set anys l’han fabricada
dins un palau de fades d’Orient;
al florejar les pirenayques cimes
sa roda de set raigs vola lleugera,
en l’herba y neu sense deixar rodera,
com lo carro del sol pe’l firmament.
Canigó, Cant
Quart, primera estrofa
Jacint Verdaguer
