Quan la fil·loxera va atacar, al segle XIX, les vinyes franceses, aquí i a les illes els viticultors es van afanyar a augmentar la producció i vendre el seu vi més car sense pensar a millorar la qualitat o a protegir-se més fermament de la plaga que els arribaria més tard.
Durant la Gran Guerra la indústria catalana va veure augmentar la seva producció però al 1918 els sistemes de producció seguien sent els mateixos i, en canvi, els països en guerra havien millorar la seva tècnica per treballar diferentment. Una altra oportunitat passada.
Avui apareix un altre fet extern, anecdòtic si es vol, que s'ha constituït com una oportunitat fugaç. Es tracta del futur espai memorial Walter Benjamin de Portbou i del premi per a treballs artístics i d'assaig que porta el mateix nom. Aquest filòsof alemany, que va decidir posar fi als seus dies al poble fronterer de Portbou després d'escapar dels nazis i per por de ser repatriat a França per les autoritats espanyoles, és ara objecte d'un interès major per Catalunya que pel seu país natal.
L'interès per Portbou és ben legitim. Antiga població de ferroviaris i duaners, aquesta localitat fronterera viu hores baixes. Abandonada pel turisme per altres localitats empordaneses més atractives els polítics locals han vist en la valoració del patrimoni immaterial de l'exili una via per explotar nous recursos econòmics i dinamitzar la població emmirallant-se amb una altra vila fronterera, la Jonquera, que va inaugurar el Museu-Memorial de l'exili al 2007 en detriment de Figueres o Puigcerdà. Si la ubicació del MUME presenta seriosos dubtes, res pot dir-se en contra del seu objectiu: crear un espai per a difondre la història de l'exili republicà de la guerra civil.
Per contra, l'espai memorial Walter Benjamin resulta ple d'interrogants així com el fet de consagrar un premi a aquest autor. Pel que sembla, dos estius a Menorca i un tràgic final a Portbou justifiquen un reconeixement que molts il·lustres catalans no han somiat mai. Però, allò que és de fora és forçament millor. Pel que respecte al premi, aquest es dedica a dos disciplines: l'assaig i l'art. Ningú s'equivoca si aquí s'ha dit que Benjamin era un filòsof però probablement la recollida d'originals no tindria la mateixa acceptació si el premi fos sobre la vida de Benjamin o bé sobre la filosofia.
Reprenent el fil inicial, ben poca cosa importa de l'excusa inicial si serveix per treure'n un profit. Aquesta és la manera de fer de casa nostra? Sembla una pràctica també fàcilment exportable.
El temps dirà quin és l'interès real del public per l'obra de Walter Benjamin i per l'encara desconegut espai memorial que portarà el seu nom. La única cosa que apareix clara és que alguns sectors segueixen navegant sense criteri malgrat la funesta crisi que rosega els principals pilars de la societat del benestar.
